23/09/2016 TORNAR
Manlleu, la capital del Ter... Jesús Soler
Fa uns anys el nostre Ajuntament es va inventar aquest bonic concepte per, entre d’altres motius que desconec, significar l’estreta relació de la vila amb el riu que de ben segur la va fer néixer, mil·lennis enllà.
Penso, que a banda del que representa el mot «capitalitat», la denominació, s’ajusta prou bé a la realitat de la relació de Manlleu amb el Ter.
De fet, el nostre riu, que en el seu llarg camí travessa i dóna vida a un bon nombre de poblacions, sembla com si, en arribar a la nostra ciutat, volgués mostrar la seva preferència, gairebé enamorament, escollint-la per oferir-li les seves millors atencions.
Mireu sinó: Només entrar en el nostre terme municipal, just havent travessat el pont de La Gleva, el Ter sembla repensar-se en veure les planes manlleuenques i sobtadament canvia la seva decidida direcció cap el Sud, per dirigir-se ben resolt cap a la vila.
I sembla com si l’entristís abandonar-la. Saluda rialler el casalot del Cau Faluga, de ben segur recordant Don Santiago, salta amb certes indecisions les rescloses, i després de cedir bona part del seu cabal al canal industrial, s’ajeu, juganer, brillant i ample damunt dels esqueis per transitar silent sota les solemnes arcades del pont.
Enllà dels rentants, que el mur no li deixa veure, s’amanseix davant de l’embarcador per oferir els seus serveis a can Llanes. I enlloc de seguir camí dret cap a Roda, s’hi repensa i en un ample arc gira cua per no abandonar tan aviat la seva vila predilecta fins a la font de l’arç, on romancejant pels plans del Gelabert finalment enfila cap a Llevant per visitar Roda.
Al llarg de la història, els manlleuencs, que també hem hagut de pagar la seva esporàdica fúria, pel pecat d’haver bastit part de la vila en la seva plana d'inundació, hem estimat i gaudit de la seva aigua, la seva força, els seus paisatges, la seva vida. Som ribetans, gent de riu, i ell ha marcat la nostra idiosincràsia i ens ha fet singulars.
Malauradament en els temps recents, es va malmetre el lligam que ens vinculava. La contaminació i la maldestra construcció del mur, a més de les ocupacions de la ribera dreta, ens han foragitat a tots els manlleuencs del nostre riu. Del Dolcet a can Llanes, llevat dels ridículs 30 metres de l’Embarcador, el riu és inaccessible, segrestat per un mur malgirbat, que de cap manera ens pot protegir d’una inundació realment perillosa, però que ens ha arrabassat absolutament el seu gaudi.
Així com també ens ha estat arrabassat el gaudi de l’espai singularíssim de la Devesa. Som «La Capital del Ter», sense el Ter. Trist.
Tots els manlleuencs saben on és la Devesa. Pocs hi han estat i molts menys l’han pogut recórrer des del cingle fins a la font de l’Arç. Els propietaris dels terrenys que l’envolten n’han barrat el pas.
Molts dels que ja passem d’una certa edat, vam poder, molts anys ha, gaudir de la meravella que fou l’espai que voreja el riu al llarg de l’ample meandre. En la meva infantesa, la Devesa era un espai públic. Pescadors de canya, temptaven bagres, barbs i carpes amb els seus esquers al llarg de les amples platges i els rabejos. Famílies senceres passaven els dies de festa en els prats i les arbredes i àdhuc molts s’atrevien a nedar als fondals de Rocanegra. El bosc de ribera, establert en la zona inundable era d’una bellesa corprenedora. Pollancres, verns i salzes clapejaven prats verdíssims que envoltaven un codolar refulgent. Un petit braç de riu entrava a la Devesa davant de l’embarcador i es tornava a unir davant la cinglera de Rocanegra. Al bell mig s’eixamplava en un petit lac, lluent com una maragda, vorejat de joncs, bogues, lliris grocs, salicàries...
En l’illa que delimitaven els dos braços del riu, sota les capçades dels arbres, llenques d’arbusts atapeïts acollien un bededéu de moixons cantaires; verdums, gafarrons, cargolets, cueretes... refilaven la seva joia de viure, tot discrets, mentre dalt d’un pollancre el rossinyol omplia l’aire amb la seva melodia inigualable. Una absoluta delícia.
Més enllà del mirall extens de la platja formada per la resclosa de can Buixó, que reflecteix la cinglera de la font dels enamorats, el Ter saltava en un seguit d’esqueis i rabejos atapeïts de bagres, fins al gorg profund de la font de l’arç, on senyorejaven les carpes més gruixudes del tros. Des de can Buxó, des de vista alegre i des de la casa del cingle diversos camins es podien triar per arribar als indrets preferits de cadascú. Una meravella natural compartida per tots.
Fins al punt, que aquesta zona inundable, on no s’hi pot construir, va ser catalogada com Zona verda pública.
Lamentablement de tot això només en queda el record. Als anys cinquanta, en ple franquisme, l’espai va ser comprat per un particular, i poc a poc al llarg dels anys amb la impassibilitat de les administracions, aquell paradís s’ha anat ocupant, degradant i recentment tancant al pas de la gent.
La ribera on entrava el braç del riu fins a la resclosa de can Llanes, va ser elevada amb camions de pedres per impedir el pas del riu en les crescudes, tallant el braç que travessava l’arbreda. Un ramat de vaques va ocupar el que era Verd públic i molts arbres foren tallats per establir diversos camps de cultiu. A l’altra banda, Fundició Benito, va ocupar i encimentar bona part del bosc per emmagatzemar material i va tallar els accessos al riu.
Ara, la zona de servitud, a tota la vora del riu, que la llei obliga que sigui pública i oberta, és pràcticament tancada des de la resclosa de can Llanes fins al cingle de l’Arç.
Penso, que els manlleuencs hem de poder recuperar els drets públics i l’ús respectuós i lliure d’un indret únic, i que l’administració ha de protegir aquestes zones d’altíssim valor natural i recuperar-ne la bellesa i la bona qualitat ambiental que mai haurien d’haver perdut.
Com deia la iaia: «No es pot matar tot el que és gras».

Manlleu, setembre del 201 Jesús Soler i Vilaró.
Grup de Defensa del Ter
FOTOS
Foto 1 de 1
La Devesa des de l'Embarcador del Ter